Malgrat els esforços pressupostaris que es realitzen en el marc dels sistemes sanitaris de caràcter universal i gratuït, el cost dels serveis que es presten supera sempre els recursos disponibles. En totes les anàlisis apareixen dues vies de possible solució, o bé aïllades o bé compartides, segons el pensament polític que les defensa.

De la primera via, que passa per un increment dels recursos que financin el sistema, tothom discuteix únicament sobre el com i no sobre el què. No serà objecte d'aquest treball tractar sobre aquesta qüestió.

La segona, cercaria millores de gestió, i en un sentit ampli, l'optimització dels recursos disponibles. Aquesta darrera via fa imprescindible instruments de mesura i sempre un referent estàndard.

La posada en marxa d'un instrument d'avaluació, analitzat i proposat des del món acadèmic, pot eliminar debats de vegades massa ideològics, o fins i tot interessats i demagògics, al darrere dels quals sovint s'amaguen simplement ineficiències. Pot servir per fer sentir veritablement corresponsables a tots els actors del sistema: pacients, professionals, gestors, polítics, etc. La corresponsabilitat és cada cop més necessària en un moment en què l'estat del benestar a nivell europeu està subjecte a un profund debat que porta a parlar permanentment de la seva sostenibilitat. Finalment, pot ajudar a fer que tothom interioritzi la gestió eficiente dels recursos com a un veritable valor social. Massa vegades s'ha demonitzat l'excedent, com si aquest estigués renyit amb el bon servei assistencial, quan tots sabem que molt sovint és al contrari.

En la segona via exposada, com a possible solució a la diferencia entre les necessitats assistencials i les disponibilitats econòmiques, que és la de la gestió òptima, la major dificultat es troba en determinar i mesurar quins són els paràmetres de bona o menys bona utilització dels recursos disponibles.

Aquesta tesi vol contribuir a trobar l'instrument bàsic necessari. En els sistemes sanitaris els centres hospitalaris concentren la part més important de recursos tecnològics i humans i per tant consumeixen la major part dels recursos econòmics. La funció principal que és l'atenció especialitzada als malalts, es pot determinar en l'espai i el temps, i en referència a un procés concret. Fruit d'aquesta funció concreta, els denominats hospitals d'aguts ofereixen resultats a curt termini objectivables i mesurables, tant sanitaris com econòmics.

La posada en marxa d'un instrument adequat pot resoldre molts aspectes de debat i discussió basats en el principi de la temptació de la innocència entre els diferents grups d'interès que s'hi troben implicats: pacients, professionals i tècnics, gestors, administració i polítics. En el món clínic podem parlar d'un ampli consens entorn a la denominada medicina, basada en l'evidència.

Per altre banda pot relegar a anecdòtica -o no- la titularitat jurídica de les entitats, la seva gestió sota el dret administratiu o el dret privat o el model de relacions laborals. Ha de servir tanmateix per determinar quan la gestió d'una entitat ha de ser intervinguda per garantir la seva continuïtat i l'eficiència, i com el sistema ha de gaudir d'uns recursos finalistes per complir aquesta funció, sense que la seva utilització paradòxicament afavoreixi la ineficiència o els resultats dolents. Aquest fet ha perpetuat crisis hospitalàries en el temps que ha de suportar tot el sistema, en el seu perjudici i en el dels ciutadans en el seu conjunt.

Per tal d'analitzar instruments i proposar un per al sistema sanitari que embranqui les tres potes necessàries, és a dir, la mesura dels resultats, els recursos necessaris en cas de crisi i el mecanisme d'intervenció, hem pres com a referència el sector financer i els seus sistemes de garanties per establir analogies, que no extrapolacions.

Tot i el risc que s'interpreti com una frivolitat, si tres coses hi ha a la vida: salut, diners i amor, com diu la cançó, els ciutadans malalts, principi i fi dels hospitals, han de tenir garanties similars sobre l'atenció que reben com la que tenen sobre els diners que depositen als bancs i caixes d'estalvi, i respecte com veuen protegides les seves relacions de parella, quan aquestes es trenquen. Caldrà doncs analitzar els instruments que el sector financer utilitza per oferir les garanties necessàries al titular d'un dipòsit, per veure si és possible conceptualment proposar instruments i nivells de responsabilitat per garantir la sostenibilitat dels centres hospitalaris des de l'eficiència, que vol dir dues coses inseparables: rebre els recursos que són necessaris i utilitzar-los bé.

Aquest treball pretén demostrar que és possible construir l'instrument bàsic que permeti objectivar els resultats obtinguts pels hospitals, utilitzant indicadors homologats per la literatura i sense crear un nou sistema d'informació, simplement fer servir els registres i indicadors existents en el sistema sanitari a Catalunya. Aquest instrument ha de permetre la comparació, la creació d'estàndards i l'establiment dels criteris que determinin mesures cautelars o d'intervenció d'un centre pels seus resultats. La contribució des de la neutralitat del món acadèmic pot ser determinant.