La volta de maó de pla tibada, element essencial de l'arquitectura de Domènech i Montaner

Abstract

(English) Domènech i Montaner, a cultured architect and up-to-date with European developments, found in construction an ally to shape his architecture. In this, he did not stray too far from the dictates of Viollet-le-Duc: only a new architecture would emerge if new structural principles were used. However, Viollet’s suggestions sparked new research in Domènech, and the evolution of his architecture eventually diverged from some of these principles. At the beginning of his professional career, Domènech left the structural iron ostentatiously visible, in the best tradition of structural rationalism spreading across Europe. But for him, construction is not a neutral matter; it also has a political dimension, like the fight for the Catalan language or the defense of Catalan civil rights. Brick construction would be identified as the genuinely Catalan form of construction and would be mythologized by the Modern Catalan School. The use of the diaphragm arch, the cultivation of the thin brick wall, and the exaltation of the vault should also be interpreted from this perspective. Although the tile vault was a technique of medieval origin and was widespread across much of the Mediterranean basin, in Catalonia, from the mid-19th century, it began a great expansion, combined with metal rod ties, especially in industrial architecture. The models of English mills were imported but improved and adapted to the country’s construction tradition. Domènech’s early works combine the constructive knowledge of the country’s professional masonry and its "Catalan construction" with the introduction of iron as a structural element. However, the technique of tile vault, in jack archs, balconies and stairs, is used for very small spans: it helps to construct his architecture, but it does not configure it in any special way. But since the ambitious project of the Hospital de Sant Pau and la Santa Creu, the essential element of Domènech i Montaner’s architecture is the tile vault with iron ties. The vault defines all of his spaces (barrel, bohemian, ribbed, tracery, with pendentives, tiled, plastered...) and is tensioned on its extrados by very sophisticated iron structures, which are never visible. The vault is the unit of aggregation, the element of re-signification of representative spaces, and the most functional instrument for service spaces. Domènech is not alone on this path. Before him, some of his prestigious colleagues in the profession were also working with the constructive possibilities offered by the tile vault technique, like Guastavino, who was thriving in the United States, and Gaudí, who was experimenting with its geometric and structural expressiveness. Around the Barcelona School of Architecture, there was a collective awareness of the importance of this technique as a defining feature of Catalan architecture. Lluís Domènech, and the early stage of his son Pere Domènech’s work, were so convinced of the potential of this system that they applied it to all kinds of buildings: hospitals, rental housing, theaters, warehouses, and factories. They experimented with its possibilities in combination with iron, taking spans to the limits and optimizing the structural material to be used. It reached the point where they even moved the rod ties and hoops away from the most efficient placement height, in order to give the supporting role of the spatial prominence to arches, vaults, and domes. But when the time came to introduce reinforced concrete and steel as structural grids in architecture, Domènech did not have time to change strategy. For him, the cultivation of "Catalan construction," and all that it represented, was and remains his path of discovery.

(Català) Domènech i Montaner, un arquitecte culte i al dia de l’actualitat europea, trobà en la construcció una aliada per donar forma a la seva arquitectura. En això no s’allunyava massa dels dictats de Viollet-le-Duc: només una arquitectura nova sorgiria si s’utilitzessin principis estructurals nous. Però els suggeriments de Viollet esperonen noves recerques en Domènech, i l’evolució de la seva arquitectura s’acaba allunyant d’alguns d’aquests principis. En els inicis de la seva carrera professional Domènech deixant el ferro estructural ostentosament vist, en la millor tradició del racionalisme estructural que s’està estenent per Europa. En el magne projecte no construït de les Institucions Provincials, la gran estructura reticulada de l’Editorial Montaner i Simon, en algunes obres menors i sobretot els grans arcs diafragma del Cafè-Restaurant. Però per ell la construcció no és quelcom neutre, també té una dimensió política, com la lluita per la llengua catalana o la defensa del dret civil català. La construcció amb maó serà identificada com la construcció pròpiament catalana i així serà mitificada per l’Escola Moderna Catalana. L’ús de l’arc diafragma, el conreu de la paret prima de maó i l’exaltació de la volta s’han de llegir també des d’aquesta aproximació. Si bé la volta de maó de pla era una tècnica d’origen medieval i estava estesa per gran part de països de l’arc del Mediterrani, a Catalunya des de mitjans del segle XIX comença una gran expansió, combinada amb tirant metàl·lics, sobretot en l’arquitectura industrial. S’importen els model de fàbrica anglesos, però es milloren i s’adapten amb la tradició constructiva del país. Les primeres obres de Domènech combinen el saber constructiu del cos professional de paletes del país i la seva «construcció a la catalana» amb aquesta introducció del ferro com element estructural. Però la tècnica del maó de pla, en revoltons, galeries i escales, s’utilitza per llums molt petites: ajuden a construir la seva arquitectura, però no la configuren d’una manera especial. En canvi, a partir de l’ambiciós projecte de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, l’element essencial de l’arquitectura de Domènech i Montaner és la volta tibada. La volta configura tots els seus espais (de canó, bufada, de creueria, amb nervis entrellaçats, amb petxines, enrajolada, enguixada...) i està tibada per el seu extradós per estructures molt sofisticades de ferro, que mai no queden visibles. La volta és la unitat d’agregació, l’element de resignificació dels espais representatius i l’instrument funcional més adequat per als espais de serveis. Domènech no està sol en aquest camí. Abans, alguns dels seus companys de professió de prestigi també estan treballant amb les possibilitats constructives que ofereix la tècnica del maó de pla, com Guastavino, que està triomfant als Estats Units, i Gaudí que experimenta amb la seva expressivitat geomètrica i estructural. I al voltant de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona hi ha una presa de consciència col·lectiva de la importància d’aquesta tècnica com a definidora del caràcter de l’arquitectura catalana. És tal el convenciment de Lluís Domènech i de la primera etapa del seu fill Pere Domènech en la potencialitat d’aquest sistema que l’apliquen a tot tipus d’edificació: hospitals, cases de renda, teatres, magatzems i fàbriques. Experimenten amb les seves possibilitats de combinació amb el ferro, porten les llums fins als límits optimitzant el material estructural a utilitzar. Arriba a tal extrem que, fins i tot, allunya els tirants i els cèrcols de l’alçada de col·locació més eficaç, per tal de sotmetre el ferro al protagonisme espacial dels arcs, voltes i cúpules. Però quan arriba el moment en que es començava a introduir el formigó armat i l’acer com a retícula estructural en l’arquitectura, Domènech ja no arriba a temps de canviar d’estratègia. Per a ell el conreu de la «construcció catalana», i tot el que representava, va ser i fou el seu camí de descoberta.

(Español) Domènech i Montaner, un arquitecto culto y al día con la actualidad europea, encontró en la construcción una aliada para dar forma a su arquitectura. En esto no se alejaba demasiado de los dictados de Viollet-le-Duc: solo una arquitectura nueva surgiría si se utilizaban principios estructurales nuevos. Pero las sugerencias de Viollet animan nuevas investigaciones en Domènech, y la evolución de su arquitectura termina alejándose de algunos de estos principios. En los inicios de su carrera profesional, Domènech dejó el hierro estructural ostentosamente visto, en la mejor tradición del racionalismo estructural que se estaba extendiendo por Europa. Pero para él la construcción no es algo neutro, también tiene una dimensión política, como la lucha por la lengua catalana o la defensa del derecho civil catalán. La construcción con ladrillo será identificada como la construcción propiamente catalana y así será mitificada por la Escuela Moderna Catalana. El uso del arco diafragma, el cultivo de la pared delgada de ladrillo y la exaltación de la bóveda deben leerse también desde este enfoque. Aunque la bóveda tabicada era una técnica de origen medieval y estaba extendida por gran parte del arco mediterráneo, en Cataluña, desde mediados del siglo XIX, comienza una gran expansión, combinada con tirantes metálicos, sobre todo en la arquitectura industrial. Se importan los modelos de fábricas ingleses, pero se mejoran y se adaptan con la tradición constructiva del país. Las primeras obras de Domènech combinan el saber constructivo del cuerpo profesional de albañiles del país y su "construcción a la catalana" con esta introducción del hierro como elemento estructural. Pero la técnica del ladrillo plano, en bovedillas, balcones y escaleras, se utiliza para luces muy pequeñas: ayudan a construir su arquitectura, pero no la configuran de una manera especial. En cambio, a partir del ambicioso proyecto del Hospital de Sant Pau y la Santa Creu, el elemento esencial de la arquitectura de Domènech i Montaner es la bóveda tabicada atirantada. La bóveda configura todos sus espacios (de cañón, baída, de crucería, con nervios entrelazados, con pechinas, con azulejos, enlucida...) y está tensada por su extradós mediante estructuras muy sofisticadas de hierro, que nunca quedan visibles. La bóveda es la unidad de agregación, el elemento de resignificación de los espacios representativos y el instrumento funcional más adecuado para los espacios de servicios. Domènech no está solo en este camino. Antes, algunos de sus compañeros de profesión de prestigio también están trabajando con las posibilidades constructivas que ofrece la técnica del tabicado, como Guastavino, que está triunfando en los Estados Unidos, y Gaudí, que experimenta con su expresividad geométrica y estructural. Y alrededor de la Escuela de Arquitectura de Barcelona hay una toma de conciencia colectiva de la importancia de esta técnica como definidora del carácter de la arquitectura catalana. Es tal el convencimiento de Lluís Domènech y de la primera etapa de su hijo Pere Domènech en la potencialidad de este sistema que lo aplican a todo tipo de edificaciones: hospitales, viviendas, teatros, almacenes y fábricas. Experimentan con sus posibilidades de combinación con el hierro, llevan las luces hasta los límites optimizando el material estructural a utilizar. Llega a tal extremo que, incluso, aleja los tirantes y los aros de la altura de colocación más eficaz, para someter el hierro al protagonismo espacial de los arcos, bóvedas y cúpulas. Pero cuando llega el momento en que se comenzaba a introducir el hormigón armado y el acero como retícula estructural en la arquitectura, Domènech ya no llega a tiempo de cambiar de estrategia. Para él, el cultivo de la "construcción catalana", y todo lo que representaba, fue y fue su camino de descubrimiento